Comparteixen la voluntat de confegir un moviment ciutadà ampli que inclogui tota la conca, i que lligui la necessitat d’un riu Llobregat viu amb el moviment social per l’aigua com a bé comú
Terrassa, abril de 2018.- En una trobada celebrada a Terrassa aquest mes d’abril ens hem reunit diversos actors relacionats amb el riu Llobregat convocats per la Taula de l’Aigua de Terrassa i per ProuSal! per tal de promoure una taula de conca, comunicant-nos com ho fa l’aigua des de la capçalera fins la desembocadura.
Ens hem reunit regidors dels ajuntaments de CORNELLÀ, ABRERA, OLESA i RUBÍ, junt amb les entitats Aigua és Vida, Martorell Viu, la Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua (XNCA) , Ecologistes en Acció de Catalunya (EEAC), el Grup de Defensa del Ter (GDT), el Moviment Ecologista SANT FELIU (MES), el grup Alternativa d’Unitat Popular (AUP) de Rubí i La Societat Esportiva de pescadors d’ Abrera. També han vingut, per part de l’acadèmia, la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC (CUS) i representants de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA), a més de dos tècnic@s de l’Ajuntament de TERRASSA.
Després d’escoltar amb atenció les explicacions d’en Christian Morrón, advocat ambientalista, i com havia anat el procés de constitució de la Taula del Ter de la mà d’en Jesús Soler, president del Grup de Defensa del Ter (GDT), és evident la necessitat de repetir l’experiència a la nostra conca, adaptant el procés a la nostra realitat. Així doncs, decidim que seguirem endavant i treballarem com a grup promotor d’una Taula de Conca del Llobregat, que preveiem entrarà en funcionament a l’octubre d’enguany, amb l’objectiu d’impulsar-ne la creació a partir de tres grans eixos :
Recull de coneixements
Mapa dels actors en el territori
Pla de treball, propostes
El camí és llarg, però l’objectiu és clar: LA CREACIÓ D’UNA TAULA DE CONCA DEL LLOBREGAT perquè l’aigua del Llobregat és un bé escàs, però de tot@s.
La taula del Ter : origen, desenvolupament, conclusions (Jesús Soler, president GDT)
Debat, conclusions, pla de treball
Entre els assistents comptarem, a part de persones a títol individual, amb grups ecologistes o càrrecs electes de Sant Feliu, Molins de Rei, Cornellà, Olesa, Abrera, Martorell, Olesa, Terrassa, Rubí, Sant Esteve Sesrovires, Sallent, Manresa, i membres d’Aiguaesvida, AAVV Barcelona, Ecologistes en acció, Xnca, Unió de pagesos, de la Catèdra Unesco i de l’ICTA.
Tortosa. Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre
La Plataforma en Defensa de l’Ebre participa en la creació d’un front comú d’àmbit ibèric, amb quin objectiu?
Un grup format per gent d’ONG, moviments ambientalistes i professionals del món universitari fa temps que ens reunim per discutir sobre la gestió de l’aigua a tota la península ibèrica. Volem contrarestar l’ofensiva del govern estatal per configurar una nova política de transvasaments. Fa un any que el Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient està fent reunions en tots els sectors socials per elaborar una proposta.
La PDE ha estat exclosa de la negociació d’aquest pacte de l’aigua?
Hem demanat un parell de vegades reunir-nos amb la ministra i ha estat impossible. Avui tenim prevista una reunió amb la CHE, però quan el ministeri ja ha fet més d’un centenar de reunions i no ens ha volgut rebre. Ens hem adonat que s’ha prioritzat un pacte polític per tornar a les pràctiques de sempre. És per això que a través de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua ens hem agrupat.
I què proposeu?
Fem una crida per aconseguir un acord social de l’aigua davant del canvi climàtic, en defensa dels rius i de l’aigua pública. Ens hem posat d’acord en quatre punts bàsics que es desenvoluparan el dia 17 en una jornada a Saragossa i que serà l’alternativa al pacte estatal de l’aigua. Nosaltres discutim la gestió de l’aigua que s’està fent en la sequera, no acceptem propostes d’embassaments, transvasaments i més infraestructures hidràuliques que incrementen la pressió sobre els rius. També demanen la revisió de la política de regadius i d’abastaments urbans, la reversió dels processos de mercantilització de l’aigua i municipalitzar-ne la gestió.
Qui forma aquest moviment?
El manifest que ja hem fet públic l’encapçalem un centenar de persones, hi ha càrrecs públics, però sense posar de quin partit són, professionals del món universitari i entitats ambientalistes. De les Terres de l’Ebre només hi som els portaveus de la PDE, i de Catalunya hi ha molt pocs firmants. El món polític català viu en un món interior, que nosaltres respectem, però està vivint d’esquena a una realitat, com si el pacte estatal de l’aigua no afectés a Catalunya, tot i que el pacte inclourà transvasaments de l’Ebre. Es tracta d’un debat que a Catalunya no s’està produint però que a l’Estat espanyol és un dels debats principals. Ens sentim sols.
Encara esteu a temps de fer modificar el pacte nacional de l’aigua?
El debat polític ja està tancat però no el social. És per això que volem contrarestar l’estat d’opinió que crea el ministeri basat en el fet que hi ha una sequera que només es pot resoldre amb transvasaments. Segons el calendari del ministeri, al juny s’aprovarà el pacte estatal de l’aigua i a principi del 2019 es presentarà el projecte de PHN. El pacte estatal de l’aigua serà la base del PHN, i es vendrà a Europa com un pla consensuat amb el conjunt de la societat. Segons els plans de conca, l’únic riu excedentari és l’Ebre.
Seria convenient, per tant, aconseguir la modificació del cabal ambiental de l’Ebre?
Això és importantíssim i hi estem treballant, però al mateix temps volem provocar una discussió a Múrcia, Castella, el País Valencià i Almeria sobre la gestió de la seua aigua, perquè no és veritat que els falte aigua. Que el govern del PP presente un PHN a Brussel·les en què digui que totes les comunitats estan d’acord menys els catalans que són independentistes, no és el mateix que puguem dir que tots els ambientalistes s’hi oposen.
En quina fase està el contenciós que vau presentar al Suprem contra el pla de conca?
Estem pendents de la resolució del Suprem. Una vegada surti la sentència haurem esgotat la tramitació del contenciós i si no és favorable podrem reactivar la queixa a Europa.
La reducció d’hectàrees de regadiu us enfronta amb el govern català?
Sí, totalment. El govern català està pagant el transvasament a través del Segarra-Garrigues i el Xerta-Sénia. Fa quatre anys que reclamem al govern el pla de gestió de la xarxa natura 2000 dels espais del Delta i no ens el facilita. Quan presente aquest pla de gestió s’haurà de posar sobre la taula el tema del cabal ambiental i tots tenim clar que el que preveu el pla de conca és insuficient, llavors es posaran en qüestió els canals. Fins ara el govern català ha jugat a amagar el cap sota l’ala.
Quan serà la pròxima assemblea de la PDE?
Serà a l’abril. Tot i que no és el moment de convocar mobilitzacions ho estem discutint. De tota manera avui mateix participarem al Priorat en un acte reivindicatiu sobre la manca de cabal del riu Siurana.
El monstre de l’embassament de Rialp, on neix el Canal Segarra-Garrigues. Foto: Ajuntament de Tiurana (municipi avui desaparegut sota aquestes aigües).
Un dels records d’infantesa que més emocions m’evoca és la sega del blat: la fressa de la dalla segant arrant, l’olor del rostoll, la frescor de l’aigua del càntir, el concert dels grills… i la calor, redéu, quina refotuda calor ¡¡ I aquells paisatges on les garbes eren amuntegades en garberes estratègicament col·locades, composant una arquitectura única que anava repetint-se any rere any. A poc a poc, sense adonar-nos-en, la mecanització de la sega relegà les garbes i les garberes als museus etnològics. I la dalla, avui, és coneguda pels joves perquè acompanya la imatge de la mort; ni la més remota idea de què aquell estri servia per a segar cereals.
La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats. Això que tothom en parla però que ningú no coneix; difícil posar-li cara, al mercat. Però mana, i molt, en l’ús i abús que fem del territori i dels recursos. Difícil saber d’on provénen els aliments que ingerim: disposem de tot i en qualsevol època de l’any. Cert que a poc a poc es recuperen noves formes d’alimentació basades en els productes de proximitat, l’agroecologia, l’slow food… però d’això no en viu la indústria agroalimentària. Ni els mercats. Ni el PIB.
Ve a tomb aquesta reflexió arran de la lectura d’un article publicat pel diari El Segre en l’edició del 23 de juny: la producció d’ametlles a Lleida pot créixer fins a un 50 per cent amb millores en el reg L’article explica els avenços que l’IRTA, amb el finançament de la Diputació de Lleida, ha realitzat sobre l’increment en la rendibilitat del conreu d’ametllers, que ocupen ja més de 15.000 ha de regadiu a Ponent. La superfície augmenta any rere any, mentre que disminueix als secans. Per què? D’una producció d’entre 150 i 200 kg d’ametlla en gra per hectàrea al secà, els estudis de l’IRTA assenyalen que pot arribar-se fàcilment a produccions de 2.000 i de 3.000 Kg/ha al regadiu en funció de les dotacions de reg (fins a 2.000 m3/ha/any al Segarra-Garrigues i fins a 7.000 m3/ha/any al Canal d’Urgell i de Pinyana, respectivament). En conseqüència, la rendibilitat de les finques d’ametller en reg es multiplica exponencialment.
Agrowater Almond és un nova productora d’ametlles creada per Agbar i Sorigué que recollirà els beneficis caiguts del cel que li proporcionarà l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Segons l’article, una comissió de divulgació, constituïda per les principals comunitats de regants, els grans productors d’ametlles (grup Vicens, Borges, Agrowater Almond, Ocean Almond i Agro Sorigué), la cooperativa Fruits Secs de les Garrigues i les organitzacions agràries Unió de Pagesos, JARC i Asaja, s’encarregarà de difondre els avenços fets per l’IRTA –els estudis s’iniciaren l’any 2015 a Maials i es perllongaran fins al 2025, amb una inversió d’un milió d’euros pagada per la Diputació. Un d’aquests grans productors d’ametlles, Agrowater Almond (AWA), és una nova empresa creada per Agbar i Sorigué i que disposa d’unes 915 ha d’ametllers a les finques de Ponent i espera acabar l’any 2017 amb més d’un miler d’hectàrees. Segons explica Ramon Gras, director d’infraestructures de l’aigua d’Agbar, «gràcies a la I+D+i que duem a terme, hem detectat que l’ametller és el fruit sec amb una millor relació directa entre el reg i la producció. Això significa que podem saber exactament l’aigua que cal consumir –tot i fent-ne una gestió intel·ligent- per a obtenir la millor producció, fet que comporta un ús més racional dels recursos hídrics i energètics i, en definitiva, una aposta per la sostenibilitat i el medi ambient».
Les declaracions del Sr. Ramon Gras inviten a la reflexió per una sèrie de motius. En primer lloc, aquesta I+D+i obté el finançament dels “clients” servits per l’empresa mixta metropolitana que subministra aigua a Barcelona i 22 municipis més? Segons els acords adoptats que figuren en els estatuts de l’empresa mixta metropolitana d’aigua s’estipula que, addicionalment a tots els beneficis i contraprestacions que li corresponguin per altres conceptes, el soci privat tindrà dret a percebre una «comissió» addicional del 3,5% de la xifra de negoci estimada sobre el primer any de funcionament, i que s’actualitzarà d’acord amb l’IPC de Catalunya en concepte de know how, és a dir, el cost que el poder públic (Àrea Metropolitana de Barcelona) ha de pagar al soci privat perquè li expliqui com funciona el cicle de l’aigua. Aquest know how suposarà un ingrés per al soci privat (Agabr-Suez) al llarg del període del contracte de la gens menyspreable xifra de 608 M€. Ep! I que si amb aquesta xifra no en té prou, la Diputació de Lleida hi posa un milió més per als ametllers…
En segon lloc, mentre que a la Terra Alta els ametllers moren de set, a Ponent multiplicaran la producció per un factor d’entre 10 i 15 gràcies a la gestió intel·ligent de l’aigua d’una conca, la del Segre, que està exhausta tal com hem demostrat en un article publicat al núm. 1 de La Resistència. Un riu, el Segre, que porta menys aigua a Lleida ciutat que la que porta el riu Besòs a Sant Adrià, amb conseqüències sobre la salut pública, a més a més d’impactes negatius sobre els ecosistemes aquàtics. Però tot això el Sr. Ramon Gras ho embolica amb una «aposta per la sostenibilitat i el medi ambient» i avall que fa baixada.
Doncs no, no fa baixada. Tot va costa amunt. “Ets pessimista de mena; amb aquests guanys de rendibilitat molts pagesos tindran alternatives, es crearan llocs de treball, la gent no marxarà del territori i tot anirà millor”. Anem a pams: segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015) de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 l’any 2013. Aquest brutal descens va acompanyat d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya, segons dades del primer trimestre de 2017. Què està passant? La constant innovació i mecanització de l’agricultura ha provocat que la pagesia passi a dependre de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresarioindustrial. I mentre tot això passa, per acabar-ho de reblar, el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Així que, sopars de duro, no, gràcies!
Paisatge tardorenc a Montesquiu (Osona): pastures, mosaic agroforestal i bosc gestionat. Foto: Gabriel Borràs.
Més enllà d’aquestes constatacions alguna cosa no hem fet bé. Segurament la concepció urbana que el pagès encara va a llaurar amb faixa, barretina i ruc hi té molt a veure; no hem estat capaços d’entendre i valorar que un territori no gestionat, abandonat, és un territori vulnerable. Mentre la gran indústria agroalimentària, que contribueix en quasi un 21% al PIB industrial del país, va fent caixa i externalitzant els impactes ambientals i socials a tota la societat, la despoblació, l’abandonament de conreus i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi global i del canvi climàtic. La superfície forestal i agrícola suposen més del 90% de la superfície total del país: qui ha de gestionar-la? Agrowater Almond? Borges? Nutfry? Gallina Blanca? Freixenet? Si no estem disposats a reconèixer i internalitzar els serveis de la pagesia en la gestió del territori, no caldrà fer una nova reedició de l’Atles de la Nova Ruralitat.
Quan ve secada, l’ametller prefereix morir que perdre el fruit; l’olivera, en canvi, deixa caure les olives i esperarà que l’aigua torni a caure del cel. La natura ens assenyala l’estratègia: som-hi?
El divendres 15 de desembre comença l’#onadaBCN! Us esperem a l‘#assemblea15D (seu de la PAH, 18h, C. Leiva 44) per fer una xarxa ciutadana per l’#aiguapublica a Barcelona!
Ens hem reunit regidors dels ajuntaments de CORNELLÀ, ABRERA, OLESA i RUBÍ, junt amb les entitats Aigua és Vida, Martorell Viu, la Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua (XNCA) , Ecologistes en Acció de Catalunya (EEAC), el Grup de Defensa del Ter (GDT), el Moviment Ecologista SANT FELIU (MES), el grup Alternativa d’Unitat Popular (AUP) de Rubí i La Societat Esportiva de pescadors d’ Abrera. També han vingut, per part de l’acadèmia, la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC (CUS) i representants de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA), a més de dos tècnic@s de l’Ajuntament de TERRASSA.
