Ametlles: val més mortes que enaiguades

El monstre de l’embassament de Rialp, on neix el Canal Segarra-Garrigues. Foto: Ajuntament de Tiurana (municipi avui desaparegut sota aquestes aigües).

Un dels records d’infantesa que més emocions m’evoca és la sega del blat: la fressa de la dalla segant arrant, l’olor del rostoll, la frescor de l’aigua del càntir, el concert dels grills… i la calor, redéu, quina refotuda calor ¡¡ I aquells paisatges on les garbes eren amuntegades en garberes estratègicament col·locades, composant una arquitectura única que anava repetint-se any rere any. A poc a poc, sense adonar-nos-en, la mecanització de la sega relegà les garbes i les garberes als museus etnològics. I la dalla, avui, és coneguda pels joves perquè acompanya la imatge de la mort; ni la més remota idea de què aquell estri servia per a segar cereals.

La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats. Això que tothom en parla però que ningú no coneix; difícil posar-li cara, al mercat. Però mana, i molt, en l’ús i abús que fem del territori i dels recursos. Difícil saber d’on provénen els aliments que ingerim: disposem de tot i en qualsevol època de l’any. Cert que a poc a poc es recuperen noves formes d’alimentació basades en els productes de proximitat, l’agroecologia, l’slow food… però d’això no en viu la indústria agroalimentària. Ni els mercats. Ni el PIB.

Ve a tomb aquesta reflexió arran de la lectura d’un article publicat pel diari El Segre en l’edició del 23 de juny: la producció d’ametlles a Lleida pot créixer fins a un 50 per cent amb millores en el reg L’article explica els avenços que l’IRTA, amb el finançament de la Diputació de Lleida, ha realitzat sobre l’increment en la rendibilitat del conreu d’ametllers, que ocupen ja més de 15.000 ha de regadiu a Ponent. La superfície augmenta any rere any, mentre que disminueix als secans. Per què? D’una producció d’entre 150 i 200 kg d’ametlla en gra per hectàrea al secà, els estudis de l’IRTA assenyalen que pot arribar-se fàcilment a produccions de 2.000 i de 3.000 Kg/ha al regadiu en funció de les dotacions de reg (fins a 2.000 m3/ha/any al Segarra-Garrigues i fins a 7.000 m3/ha/any al Canal d’Urgell i de Pinyana, respectivament). En conseqüència, la rendibilitat de les finques d’ametller en reg es multiplica exponencialment.

Agrowater Almond és un nova productora d’ametlles creada per Agbar i Sorigué que recollirà els beneficis caiguts del cel que li proporcionarà l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Segons l’article, una comissió de divulgació, constituïda per les principals comunitats de regants, els grans productors d’ametlles (grup Vicens, Borges, Agrowater Almond, Ocean Almond i Agro Sorigué), la cooperativa Fruits Secs de les Garrigues i les organitzacions agràries Unió de Pagesos, JARC i Asaja, s’encarregarà de difondre els avenços fets per l’IRTA –els estudis s’iniciaren l’any 2015 a Maials i es perllongaran fins al 2025, amb una inversió d’un milió d’euros pagada per la Diputació. Un d’aquests grans productors d’ametlles, Agrowater Almond (AWA), és una nova empresa creada per Agbar i Sorigué i que disposa d’unes 915 ha d’ametllers a les finques de Ponent i espera acabar l’any 2017 amb més d’un miler d’hectàrees. Segons explica Ramon Gras, director d’infraestructures de l’aigua d’Agbar, «gràcies a la I+D+i que duem a terme, hem detectat que l’ametller és el fruit sec amb una millor relació directa entre el reg i la producció. Això significa que podem saber exactament l’aigua que cal consumir –tot i fent-ne una gestió intel·ligent- per a obtenir la millor producció, fet que comporta un ús més racional dels recursos hídrics i energètics i, en definitiva, una aposta per la sostenibilitat i el medi ambient».

Les declaracions del Sr. Ramon Gras inviten a la reflexió per una sèrie de motius. En primer lloc, aquesta I+D+i obté el finançament dels “clients” servits per l’empresa mixta metropolitana que subministra aigua a Barcelona i 22 municipis més? Segons els acords adoptats que figuren en els estatuts de l’empresa mixta metropolitana d’aigua s’estipula que, addicionalment a tots els beneficis i contraprestacions que li corresponguin per altres conceptes, el soci privat tindrà dret a percebre una «comissió» addicional del 3,5% de la xifra de negoci estimada sobre el primer any de funcionament, i que s’actualitzarà d’acord amb l’IPC de Catalunya en concepte de know how, és a dir, el cost que el poder públic (Àrea Metropolitana de Barcelona) ha de pagar al soci privat perquè li expliqui com funciona el cicle de l’aigua. Aquest know how suposarà un ingrés per al soci privat (Agabr-Suez) al llarg del període del contracte de la gens menyspreable xifra de 608 M€. Ep! I que si amb aquesta xifra no en té prou, la Diputació de Lleida hi posa un milió més per als ametllers…

En segon lloc, mentre que a la Terra Alta els ametllers moren de set, a Ponent multiplicaran la producció per un factor d’entre 10 i 15 gràcies a la gestió intel·ligent de l’aigua d’una conca, la del Segre, que està exhausta tal com hem demostrat en un article publicat al núm. 1 de La Resistència. Un riu, el Segre, que porta menys aigua a Lleida ciutat que la que porta el riu Besòs a Sant Adrià, amb conseqüències sobre la salut pública, a més a més d’impactes negatius sobre els ecosistemes aquàtics. Però tot això el Sr. Ramon Gras ho embolica amb una «aposta per la sostenibilitat i el medi ambient» i avall que fa baixada.

Doncs no, no fa baixada. Tot va costa amunt. “Ets pessimista de mena; amb aquests guanys de rendibilitat molts pagesos tindran alternatives, es crearan llocs de treball, la gent no marxarà del territori i tot anirà millor”. Anem a pams: segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015) de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 l’any 2013. Aquest brutal descens va acompanyat d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya, segons dades del primer trimestre de 2017. Què està passant? La constant innovació i mecanització de l’agricultura ha provocat que la pagesia passi a dependre de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresarioindustrial. I mentre tot això passa, per acabar-ho de reblar, el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Així que, sopars de duro, no, gràcies!

Paisatge tardorenc a Montesquiu (Osona): pastures, mosaic agroforestal i bosc gestionat. Foto: Gabriel Borràs.

Més enllà d’aquestes constatacions alguna cosa no hem fet bé. Segurament la concepció urbana que el pagès encara va a llaurar amb faixa, barretina i ruc hi té molt a veure; no hem estat capaços d’entendre i valorar que un territori no gestionat, abandonat, és un territori vulnerable. Mentre la gran indústria agroalimentària, que contribueix en quasi un 21% al PIB industrial del país, va fent caixa i externalitzant els impactes ambientals i socials a tota la societat, la despoblació, l’abandonament de conreus i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi global i del canvi climàtic. La superfície forestal i agrícola suposen més del 90% de la superfície total del país: qui ha de gestionar-la? Agrowater Almond? Borges? Nutfry? Gallina Blanca? Freixenet? Si no estem disposats a reconèixer i internalitzar els serveis de la pagesia en la gestió del territori, no caldrà fer una nova reedició de l’Atles de la Nova Ruralitat.

Quan ve secada, l’ametller prefereix morir que perdre el fruit; l’olivera, en canvi, deixa caure les olives i esperarà que l’aigua torni a caure del cel. La natura ens assenyala l’estratègia: som-hi?

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Vine a l’Assemblea el 15 D

El divendres 15 de desembre comença l’#onadaBCN! Us esperem a l‘#assemblea15D (seu de la PAH, 18h, C. Leiva 44) per fer una xarxa ciutadana per l’#aiguapublica a Barcelona!

Publicado en Aiguaesvida, Jornades | Etiquetado , , , | Deja un comentario

Un intent que expliquem

Ja sabeu que fa anys que intentem noves maneres d’eixamplar el cercle de l’ecologisme, el dels nostres amics on ja ens trobem còmodes, però massa vells coneguts. Així, vam crer el grup de treball “xarxa-pensa”, vam promoure la participació subversiva per intentar desbordar els camins de participació establerts, i vam fer un intent amb llista de distribució inclosa de definir la Tubologia i les seves lleis per explicar la concentració de recursos, com l’aigua o la informació, en xarxes cada vegada més allunyades del control social.

Avui ens sembla que potser podríem re-explicar totes aquestes iniciatives en el context del Canvi Climàtic entès com una  crisi econòmica, social i ambiental simultània. Els problemes amb els que ens trobem, des dels nitrats als aqüífers del Ter fins al retrocés del Delta de l’Ebre, des de la Muntanya de Sal de Sallent fins  l’especulació urbanística a lleres del Llobregat i l’Anoia a Martorell, no només tenen en comú que afecten la “cultura de l’aigua” sinó que també es veuran molt agreujats com resultat de les successives crisis provocades pel Canvi Climàtic.

Una cosa així, parlant de “Distopies” vam convertir-la en les “Jornades  de tubologia” on vau participar i que es va celebrar a Barcelona amb èxit fa dos anys ( aquí teniu les presentacions i aquí el mapa )

Dooooncs… Estem pensant i elaborant idees per presentar-nos a l‘exposició “Després de la fi del món” al CCCB,  de gener a març del 2018. (Les bases del premi innovació, aquí: http://www.cccb.org/rcs_gene/extra/premi_innovacio/bases_premi_innovacio_2016-17_ca.pd)

La veritat és que encara no estem segurs  de si ens hi presentarem, ni de com , ni de ni…! Però us ho volem dir abans de fer-ho per un exercici d’amistat i de transparència. Benvingudes, doncs,  les vostres idees, cartes,  reunions per parlar-ne o el que considereu convenient o que us vingui més de gust. En tot cas estem convençuts que, en intentar-ho,  en remenar la nostra manera de veure  per pensar-hi, creixerem nosaltres també.

Publicado en Aigua-pensa, Política | Deja un comentario

Al·legacions al Pla de sequera

Gràcies  als Natus de Girona i al GDT, podem parlar de PRINCIPALS PUNTS:  PERQUÈ NO ENS SEMBLA BÉ AQUEST  PLA DE SEQUERA I A SOTA TROBAREU L’ENLLAÇ A  LES AL·LEGACIONS QUE HEM PRESENTAT

  1. Arbitrarietat en els criteris i en els valors proposats com a llindars.

Aquest Pla és un deure de la llei del 2001 (Pla Hidrològic Nacional) i es desenvolupa en base del Reglament de planificació hidrològica a l’ 2006 de les conques internes (ACA). En el seu moment aquest Reglament de l’any 2006 era un document interessant per millorar la gestió i avançat en el seu dia, però que calia desenvolupar (concretar com es portaria a la pràctica les indicacions/idees/propòsits/objectiu que allà s’indicaven … és a dir, fer les instruccions que no es van fer MAI).

Posteriorment, a l’any 2007 l’estat Espanyol va aprovar el seu Reglament de planificació hidrològica que va desenvolupar en una “instrucció de planificació hidràulica” a l’any 2008. Aquest document, a més, d’estar més al dia amb les propostes que venen d’Europa (DMA), té l’avantatge que sí que es concreten objectius i criteris tècnics i científics a tenir en compte.

A Catalunya el desenvolupament del seu Reglament no s’ha realitzat per la qual cosa hi ha nombrosos aspectes tan tècnics com científics que queden indeterminats. Aquest fet ha afavorit que l’actual pla de sequera presenti moltes indefinicions i criteris arbitraris (en serien un exemple, com comentem més endavant, els cabals de manteniment del Ter o la major facilitat per entrar en l’estat d’ALERTA de la Muga … el primer dels que inclou el Pla: ALERTA à EXCCEPCIONALITAT à EMERGÈNCIA).

 

  1. CABALS DE MANTENIMENT

Si no s’hagués ignorat els documents existents a nivell de l’Estat Espanyol, es tindria una metodologia molt clara de com establir-los. L’ACA ha preferit obviar-los i, així, sense una metodologia clarament definida és molt més senzill incorporar valors arbitraris.

Així a partir dels documents (reglaments) existents a nivell de l’estat, es determina que els cabals de manteniment en sequera seran com a mínim del 25% de habitat potencial útil, però (i això s’ho passen pel forro en el Pla de Sequera de l’ACA) també queda clar que els espais protegits … RAMSAR, XN-2000 … no han de reduir-se els cabals de manteniment.

Val a dir, que en el pla de sequera no hi ha cap documentació prou detallada que asseguri que els cabals que es proposen respectaran el 25% que s’ha comentat.

Bàsicament els cabals de manteniment que apareixen en aquest pla suposen la continuïtat de la seva reducció iniciada fa molt poc en el passat pla de gestió de l’aigua. Allà de manera arbitrària (des del punt de vista científic … senzillament es va considerar temes econòmics segons paraules dels caps de l’ACA) es va reduir un 40% els cabals de manteniment (a excepció de la Muga que encara el van reduir més) del Pla Sectorial de CM (2006)… i ara encara es fa una nova reducció dels cabals de manteniment (també de forma arbitrària). Cal concloure que l’ACA sap aprofitar cada document que elabora per anar reduint una vegada i un altre els cabals de manteniment, llàstima que aquest esforç vagi en la direcció contrària del que pensàvem que havia de ser l’objectiu de l’ACA: vetllar pel bon estat ecològic de les masses d’aigua.

També mereix ser comentat que a diferència del Pla Sectorial de CM la documentació que inclou el Pla de Sequera no inclou la fluctuació mensual dels CM.

 

  1. EL CAS DEL TER

El que conté el Pla de Sequera és senzillament saltar-se a la torera la llei del Ter del 1959. En aquesta llei es deixa molt clar que primer són els usos propis de la conca i si sobra aigua, aquesta pot anar fora conca. Per tant, en les “normes d’explotació” han de prioritzar-se:

  • Necessitats dins de conca
  • Necessitats fora de la conca

En la llei del 59 no es diferencia que el cabal que ha de circular per Girona sigui en condicions de “normalitat hidrològica”. Per tant, el cabal que recull la llei ha de passar per Girona sigui quina sigui la situació hidrològica. En canvi, en el Pla de Sequera, com a objectius a complir (bones voluntats), apareixen els següents valors guia:

GIRONA                              BAIX TER (suposem Torroella)

ALERTA à                          2-3 m3s-1                           1.5-2.5 m3s-1

EXCEPCIONALITAT à    1 m3s-1                                1 m3s-1

EMERGÈNCIA à              0.5 m3s-1                            0.5 m3s-1

A aquesta voluntat descarada d’incomplir la llei del 59 cal afegir tres punts:

  • El cabal del Ter a Girona es determinarà sumant el Ter i la Monar (i a vegades això pot suposar que el cabal de la Monar sigui considerat dues vegades)
  • El cabal del Ter al Baix Ter es determinarà sumant el Ter als recs històrics (Setmenat i Molí)
  • Els valors guia són els objectius de “bones intencions” … és a dir el que es tendirà a que aquell sigui el cabal … però els valors mínims encara seran inferiors … per exemple a Girona:

GIRONA

ALERTA à                         1.1 m3s-1

EXCEPCIONALITAT à   0.44 m3s-1

EMERGÈNCIA à              0.44 m3s-1

 

  1. TER-LLOBREGAT

El Pla de Sequera NO concreta quin serà el cabal del Ter i quin el del Llobregat que s’utilitzaran per proveir l’abastament en cas de sequera (val a dir que el recent Pla de Gestió de l’Aigua tampoc ho va concretar en cas de situació normal … vaja si no concretes no has de complir massa res … és una manera de treure’s responsabilitat de sobre).

A part, pel que fa a l’ús (posada en marxa) de les dessaladores, el Pla diu que utilitzarà uns criteris que ha decidit el “Consell de la Xarxa d’abastament Ter-Llobregat” i es queda tan ample. Quina informació pública és aquesta a on els criteris no es poden al·legar perquè criden altres documents? Val a dir, que aquests criteris bàsicament utilitzaven aspectes de minimització de costos energètics … i, en canvi, el cost ambiental no hi és contemplat!

 

  1. EL CAS DE LA MUGA

Ja en el passat Pla de Gestió la Muga va tenir un tracte diferencial (a pitjor) que la resta de conques internes. Inicialment l’ACA no li va adjudicar cap cabal de manteniment i després de les al·legacions presentades per diversos col·lectius li va adjudica uns cabals de manteniment que suposaven una reducció major del 40% aplicat a la resta de conques.

Bé, com aquell que no vol la cosa, l’actual proposta de Pla de Sequera eleva els llindars d’ALERTA i així entra ràpidament en ALERTA, i es poder aplicar els cabals de manteniment de sequera abans del que tocaria, és a dir, els valors de cabals mínims que s’han de complir passen a ser menors (vaja, tot plegat una mica lleig … una trampa prou “cutre” per encara reduir els CM del flamant Pla de Gestió … no sabem on tenen la vergonya).

Així:

CM segons el Pla sectorial: 360 L·s-1

CM segons el recent Pla de Gestió de l’Aigua (2016-2021): 144 L·s-1

CM segons les “bones intencions de l’ACA”: 135 L·s-1

CM en estat d’ALERTA: 103 L·s-1 (els llindars s’han pujat i la Muga fàcilment entrarà enALERTA)

CM en excepcionalitat: 41 L·s-1

 

  1. AIGÜES SUBTERRÀNIES

La situació dels aqüífers és llastimosa, ja que de 40 masses d’aigua subterrànies, en condicions de normalitat hidrològica ja en tenim 10 en mala condició (p.e., Muga i Baix Ter estan sobreexplotats) segons l’index establert en PGCDFC (Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya), l’índex d’extracció. En condicions d’any sec (com enguany) són unes 20 (el 50%) les que estan en mala condició. Davant d’aquesta situació no s’entén com la major part d’aquestes masses d’aigua encara no disposen de Plans d’Explotació.

Un comentari addicional mereix l’eina utilitzada per determinar si una massa d’aigua entra en ALERTA, EXCEPCIONALITAT o EMERGÈNCIA: el nivell piezomètric. La proposta del Pla de Sequera és que en situacions d’aqüífers sobreexplotats el nivell piezomètric “estàndard” de la sobreexplotació passa a ser la normalitat (quina manera menys elegant de no voler veure el problema). L’alternativa més adient seria que hi hagués un CONSTANT NIVELL D’ALERTA en aquestes situacions.

D’altra banda només el nivell piezomètric sembla una mesura massa simple i que no permet detectar situacions greus com ara intrusions salines: l’entrada d’aigua salada podria compensar la disminució del nivell d’aigua dolça no observant-se una fluctuació deguda a la sequera quan s’està produint aquesta i, a més, una salinització de l’aqüífer. Per això plantegem que com a mínim la dada del nivell piezomètric s’hauria d’acompanyar de valors de conductivitat.

 

  1. ALTRES ASPECTES RELLEVANTS
  2. a) En la valoració de l’impacte econòmic d’aquest Pla no s’han inclòs els costos ambientals la qual cosa distorsiona completament el resultats finals obtinguts i per tant les normes d’explotació triades per exemple en els criteris de posada en funcionament de les dessaladores.
  3. b) El Pla de Sequera incompleix pel que respecte als cabals de manteniment les recomanacions de l’antiga Direcció General de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat respecte a cabals de manteniment dignes, principalment en espais protegits.

Aquí teniu el document que hem presentat:

20161002-allegacions-al-pla-de-sequera

Publicado en Declaracions | Etiquetado , , | Deja un comentario

Col·laborem amb el projecte AZADÍ

Publicado en Declaracions, Sin categoría | Deja un comentario